El gaudi de castigar

Com és possible que un feminisme que, en tantes de les seves tradicions, es va concebre com un projecte de transformació radical de la societat hagi acabat atorgant un lloc central a la defensa dels aparells repressius de l’Estat? Com s’explica que aquest mateix feminisme, que va saber assenyalar el caràcter estructural de la dominació patriarcal, acabi avui centrant l’atenció en el malestar individual i en les violències interpersonals? I com podem entendre que aquelles que van reivindicar les dones com a subjectes potents i capaces d’actuar acabin fent seves visions que les presenten com a éssers inherentment vulnerables i emocionals, sempre exposats a convertir-se en víctimes dels homes?

Entre la pràctica de l’acompanyament a víctimes de violència masclista, la teoria social i política i una llarga trajectòria militant en les tradicions anarquistes, transfeministes i prosexe, Laura Macaya traça en aquest llibre una cartografia rigorosa de les raons i els horitzons del feminisme antipunitivista.

Des de principis dels anys 2000, el neoliberalisme ha acompanyat la precarització de la vida amb un pacte afectivosecuritari sostingut per una legislació penal cada vegada més exemplaritzant. El càstig s’ha convertit així en una forma de govern de la pobresa i la dissidència. En aquest context, les demandes feministes han estat capturades i, malauradament, la lògica punitiva ha acabat seduint una bona part del mateix feminisme. Les narratives sobre les violències masclistes només han pogut circular quan s’han ajustat a un marc que despulla la violència de la seva base material i, alhora, l’estén fins a abastar pràcticament qualsevol malestar, construint un escenari d’alarma social poblat per la Víctima perfecta i l’Agressor-monstre.

El càstig exemplar, i la cultura de la cancel·lació que el prolonga en les nostres pròpies comunitats, es converteix en espectacle i proporciona reconeixement a qui hi participa. Però també una satisfacció complexa, el gaudi de castigar, que persisteix fins i tot quan ens destrueix de forma individual i col·lectiva.

Davant d’aquesta deriva, el llibre que tens entre les mans explora formes de justícia restaurativa i transformativa capaces d’escapar de la lògica del càstig, i sosté que cap alternativa no serà possible sense transformar també les condicions materials que produeixen la violència. Recuperant corrents feministes que lluiten per combatre les desigualtats estructurals i per ampliar la llibertat i el benestar col·lectiu, Macaya dialoga amb els feminismes queer, de classe i anticarceraris per imaginar respostes que no passin necessàriament per la policia, els tribunals o la presó. Aquest llibre és, en definitiva, un diagnòstic del nostre present i, alhora, una invitació a pensar altres formes de justícia. Reivindica el desig, el transfeminisme prosexe i la pròpia capacitat d’agència, fins i tot en els contextos més adversos. L’autora ens recorda que protegir-nos no hauria de consistir mai a reduir els nostres marges de llibertat. Sortir de la trampa del càstig implica assumir riscos: practicar una valentia col·lectiva que ens permeti canviar-ho tot.